Sobre la vacuïtat i la innocuïtat de la societat contemporània. Una nota al voltant d'Empar Moliner

L’objectiu d’aquest article és analitzar la configuració dels mecanismes irònics en la narrativa d’Empar Moliner, tot centrant-nos en l’esfera de la producció contística, amb el recull T’estimo si he begut (2004), exemple que ens mostra l’absurd de certs clixés i tòpics de la societat mediàtica actual. Així doncs, aprofitarem l’ocasió per reflexionar sobre la ironia com a recurs literari i sobre les seues diferències amb l’humor, amb referències a la sàtira i a la paròdia, insistint en la importància de l’art de la provocació (o de la provocació de l’art), sobretot en aquest món postmodern i líquid, i en la voluntat d’introduir un canvi moral en aquesta societat, però amb formes i discursos plens i no pas innocus i vacus. El que fa Moliner és reproduir amb un català actual i vivíssim, una crítica caricaturesca trepidant sobre la nostra societat que avui no pot evitar no ser transmesa a través de la televisió i de la virtualitat i que està predestinada a ser representada a través de la publicitat i de la moda. D’aquesta manera, se’ns crida a reflexionar sobre la productivitat (i la moda?) d’alguns discursos que es posen l’etiqueta feminista i sobre allò que és normal i allò que es queda a fora de les nostres percepcions culturals i identitàries.

The purpose of this article is to analyze the configuration of the ironic mechanisms in the narrative of Empar Moliner, focusing on the field of short stories production, as T’estimo si he begut (2004), an example that shows us the absurdity of certain clichés of today's media society. So this is an opportunity to think about the irony as a literary resource and its differences with humor, with references to satire and parody, emphasizing the importance of the art of provocation (or provocation of art), especially in this postmodern and liquid world, and in the desire to introduce a moral change in this society, but with full forms and full discourses. Moliner reproduces a fast-paced cartoonish critique of our society with a lively and corrent Catalan. In this way, we would reflect on the productivity (and fashion?) of some discourses that place the feminist tag and then we can think about what is normal and what is outside of our cultural and identity perceptions.